Arxiu de la Societat Unió Artística Musical d'Ontinyent

Arxiu de la Societat Unió Artística Musical d'Ontinyent

• La Unió

• Arxiu d'Institució Cultural
• Titularitat privada

Antecedents musicals a Ontinyent

Música de Cheremies (Nofre Lança i fill en 1615)

1770 el 29 d’octubre al soterrar de Mossen Pons a La Pobla del Duc.

*Arxiu Particular de la familia Capcir. Dietari de Manuel Miquel (1768 - s.XIX)

1873 Banda del M.I. Ayuntamiento o Banda Municipal
Directors Rafael Galiana Cantavella i Enrique Casanova Calatayud

1896-1915 Banda La Lira del Clariano
Directors, Enrique Casanova Calatayud, Vicente Soler Brotóns i Rafael Nadal Valls

1911-1915 Banda Música Nueva
Director Ladislao Esteve Montés

1915-1916 Banda Municipal Unión Musical
Fusió de la Lira y Música Nueva
Director Daniel Silvaje Peralta

Entre 1916 i 1930 es creen la Unión Musical amb Daniel Silvaje i Vicente Gil com a directors i La Artística, amb Rafael Nadal Valls i Joaquin Morales Gisbert.

Torna una fusió el 1931-32 amb La Banda Municipal ? dirigida per Daniel Silvaje Peralta amb qui amb poques i roïnes condicions estarien fins el final de la guerra civil.

1939-1946 D. Luis Mompó Delgado de Molina, alcalde i jefe local de la FET i las JONS unifica la banda, aprofitant a Vicent Soler Brotons com a director i a Vicente Gil Gandia amb qui en 1940 participarien al CIBM València interpretant Egmont com a obra obligada i el Pd. “Los lanceros de la Reina”, de Marquina. La Societat Unió Artística Musical d’Ontinyent, es va constituir el 10 de juliol de 1.946, albergant en el seu interior a una Banda de Música, formada pels músics de la existent fins a aquest moment, la de F.E.T. y J.O.N.S., que es va dissoldre a partir de la creació de la nova Societat Musical.

Des dels seus orígens la Societat Musical va estar composta per la Banda de Música, mencionada i que al llarg de la seua història ha sigut el pilar fonamental de la primera.

A més, també des del principi, la Societat Musical va tindre en el seu interior una Escola de Música, en la que es va formar als músics futurs, que entraven a formar part de la Banda de Música. Aquesta escola mai va arribar a desaparèixer, encara que amb la creació del Conservatori José Melchor Gòmis en 1975, la formació dels futurs músics va passar a dependre majoritàriament d'aquest últim.

Es en 1996, i coincidint amb el seu cinquenari, quant l'Escola es reorganitza, i amb el nom del que va ser un dels directors de la Banda de Música, renaix, la Escola de Música ·José Mª Ferrero Pastor”.

Posteriorment, en octubre de 1997, es va crear la Banda Juvenil, amb el clar objectiu de preparar als futurs músics de la veterana de Música.

La Societat Musical des dels seus orígens ha tingut als següents Presidents:

D. Rafael Galiana Cerdá, (1946-1947 y 1949-1955)
D. Salvador Miquel Lluch, (1947-1949)
D. Rafael Albert Cambra, (1955-1957)
D. Enrique Mataix Pareja, (1957-1969)
D. Miguel Sarrió Ferri, (1969-1975)
D. Gonzalo Barberá Catalina, (1975-1983)
D. José Donat Donat, (1983-1987)
D. José Revert Ferre, (1987-1989)
D. J. Daniel Silvaje Sanchis, (1989-1991 y 2011-2012)
D. Carlos Martí Donat, (1991-1994)
D. Marcos Gandía Conejero, (1994-1997)
D. Rafael Reig Sarrió, (1997-2004 y 2007-2010)
D. Manuel Penadés Bernabéu, (2004-2007)
D. Antonio Ferrero Soriano, (2010-2011)
Dª. Trini Belda Morales, (2012-2013)
D. Jose Ureña Eiras, (2013-2014)
D. Juan Miguel Insa Borrell (2014-2016)
Dª. Trini Belda Morales (2016-2018) D. Rafael Soler García (2018)

Ontinyent es troba a la comarca de la Vall d’Albaida, enclavat al centre de la part més occidental, rodejat de bones terres de cultiu i a la vora del riu Clariano, o riu d’Ontinyent.
L’ocupació humana del seu territori està documentada des de l’època prehistòrica. Es coneixen alguns jaciments de finals del neolític, com per exemple l’Arenal de la Costa, així com nombrosos poblats de l’edat del Bronze, entre els que destaca el “Cabeço de Navarro”. També hi ha d’altres amb restes ibèriques, sobretot tardanes.
De l’època romana es coneix l’existència de diversos assentaments agrícoles de menuda entitat, repartits per el territori, iniciant-se la majoria d’aquests a l’època d’August, a les primeres dècades del segle I dC, alguns dels quals sols van perdurar fins a mitjans o finals del segle II dC, mentrestant que d’altres van prosseguir, segurament, fins al segle V dC.
Tanmateix, cap dels assentaments romans coneguts fins ara, es troben en el que a l’actualitat es el casc urbà medieval d’Ontinyent, conegut com la Vila. Encara que va deure d’existir algun en les proximitats per ser un dels sectors mes fèrtils i amb les millors terres del terme. De fet, el nom d'Untinyân mateix, clarament preislàmic, es segurament el que ha substituït a un nom d’origen llatí.
En aquest sentit, segurament fa falta destacar el recent descobriment i excavació parcial del que seria un ampli jaciment romà al Llombo, a la zona del actual poliesportiu, d’ampla perduració cronològica. També s’han pogut documentar arqueològicament les restes d’un extens cementeri tardo-romà, o visigòtic al Bancal del Cel, la Casa Calvo, a uns 2 quilòmetres al sud del casc urbà medieval, amb prop d’un centenar de tombes, del segle VI dC aproximadament.

 Dels primers segles de l’època andalusí, del al-Ándalus, nom que rebia la península durant el domini islàmic, hi ha poques dades, posat que son molts escassos els testimonis materials o, quant menys, els ignorem. Seria en aquests moments o poc després quan es va establir un important nucli de població al Castellar, a uns 3 quilòmetres al sud, limitant amb Bocairent, en un lloc escarpat i amb una llarga muralla, que perduraria fins a principis del segle XI, a finals del califat Omeia.
 Escampats pel territori hi havia una sèrie d’alqueries, de cronologia diversa, de les quals solament algunes, contemporànies al hisn Untinyän i que van romandre fins el moment de la conquesta, son citades per la documentació, com a lel·les, per exemple Morera o Benarrai. També pertanyen a aquesta època andalusina els grups de coves artificials inaccessibles, coves-finestra de cingle, com les finestres del Pou Clar o les Covetes dels Moros, existents als barrancs entre Ontinyent i Bocairent, destinats a graners comunals o magatzems de seguretat d’algunes comunitats camperoles andalusines, probablement de descendència berber.
Amb tot, el casc urbà antic d’Ontinyent, la Vila, està documentat des del segle XI, què es citat per Ibn al-Abbar com a lloc de naixement del poeta al-Untinyaní. Al segle XII, al-Idrisi cita el castell d’Ontinyent, hisn Untinyân, com etapa al camí de Múrcia a València. Les nombroses troballes mobiliàries, ceràmics, etc., procedents de les excavacions arqueològiques de la Vila documenten prou be aquests segles finals del domini islàmic, tanmateix son poques les restes estructurals que han perviscut.
 Quan va ser conquistada pels cristians a 1244, el seu terme municipal era molt ampli, posat que comprenia Agullent fins a 1585, així com la partida dels Alforins, concedida per Jaume I en l’any 1256 i convertida en municipi al 1927. Va ser Vila Reial amb vot a les Corts del Regne, encara que durant  alguns curts períodes va pertànyer a persones de la família reial, com l'infant Pedro, Ramón Berenguer, etc., o de la noblesa, com els Vilaragut, etc.
 Amb Villena va tenir nombrosos pleits per qüestió de límits territorials. Durant les Germanies a 1522, el lloctinent comte de Melito va ocupar la població, després de refugiar-se els realistes en lo alt de la ciutat, i va fer un gran nombre de presoners, que va utilitzar com a ostatges per alliberar al seu germà, el marqués de Zenete, reclòs per els agermanats al castell de Xàtiva. Altre fet destacable de la seua història passada va ser, la pesta de l’any 1600, que va afectar greument a Ontinyent, causant una gran mortalitat.
 La ciutat també va participar activament front als moriscos sublevats  que ocupaven la Mola de Cortes, arran de la seua expulsió, a principis del segle XVII, així com, un segle després, a la Guerra de Successió, perduda a Almansa en 1707.
 En la ciutat i en els voltants van haver combats durant la Guerra del Francès i les guerres carlines. El títol de ciutat li va ser atorgat l’any 1904.

Junta: President, Vicepresident, Secretari, Tresorer, Vocal 1, Vocal 2 i resta de vocalies. Dins d'aquestes vocalies, la vocalia d'arxiver.

Producció pròpia, donació, compra i intercanvi

• Metres de depòsit: 20 m2
• Metres lineals d'estanteries: 40 m
• Número de llocs de sala: 1
• Metros lineals de documentació: 40 m

Fons de partitures: Obres simfòniques - 1000, Pasdobles - 1650, Banda Juvenil - 216, Coral -117, Cambra - 100, Piano - 35 Altres fons: CD propis - 10, CD documentació sonora - 30, Llibres producció pròpia i externa - 500, Fotografies i quadres - + 100, Banderes - 4, Llibres d'actes 4/5

Els dies d'assaig prèvia cita, 4 hores setmanals i amb els períodes vacacionals propis de la Societat i del curs escolar

Accés: Socis i autoritzats, prèvia aprovació de la junta directiva

Si

Lloc de lectura a l'interior de l'arxiu
Publicacions pròpies: Libres de Santa Cecilia a partir dels últims 20/30 anys - Llibre de la hitsòria de la banda de música - Llibre amb els estudis confeccionats amb motiu del Centenari de l'Himne a Ontinyent
Número de documents multimèdia: Aproximadament la meitat de la documentació física

Fotocòpies i reproducció digital

Complet

Data de creació: 16/06/2022

1- Oriola Velló, F. Alba: revista d'estudis comarcals de la Vall d'Albaida, ISSN 0213-4896, Nº. 19, 2004, págs. 53-64----2- José Vicente Gil Penadés y Rafael Reig Sarrió “1946 – 1996 Sociedad Unió Artística Musical de Ontinyent. Su historia”. Caixa Ontinyent --- 3-Pérez, Jorge. La música en Ontinyent. Ayto Ontinyent i Caixa Ontinyent, 1979. Isbn 84-500-3092-7, 226Pag

• La Vall d'Albaida (València) (Geographic subregion)